AMOR I BOGERIA.

I resulta que es van reunir plegats tots els sentiments i qualitats de l’home.
Quan l’AVORRIMENT havia badallat ja tres cops, la BOGERIA tan boja com sempre va proposar a tothom:
- I si juguem a fet i amagar?
La INTRIGA va aixecar una cella, tota intrigada i la CURIOSITAT va preguntar tota intrigada:
- A fet i amagar? I com es juga a això?
- És un joc – va dir la BOGERIA- en el que jo em tapo la cara i començo a comptar fins a un milió mentre vosaltres us amagueu. Quan jo hagi comptat, el primer que trobi ocuparà el meu lloc per a continuar el joc.
L’ENTUSIASME començà a ballar, seguit de l’EUFÒRIA. L’ALEGRIA va donar tants salts que va convenèncer al DUBTE i la APATIA, que mai es mostraven interessats en rès. Però no tothom va voler jugar. La VERITAT va preferir no amagar-se…Perquè? Es dèia ella…Si al final sempre la troben…La SUPÈRBIA opinava que aquell era un joc molt tonto (en el fons li molestava que la idèia no hagués estat d’ella) i la COVARDIA…va preferir no arriscar-se.
-Un, dos, tres…Va començar a comptar la BOGERIA.
La primera en amagar-se va ser la MANDRA que, com sempre, es deixava caure rere la primera pedra del camí. La FÈ va pujar fins al cel, i la ENVEJA va decidir amagar-se darrera de la ombra del TRIOMF, que amb el seu esforç va aconseguir pujar fins a l’arbre més alt del bosc.
La GENEROSITAT no trobava on amagar-se. Cada amagatall li semblava perfecte per un company i el cedia:
Un llac cristal.lí… Ideal per la BELLESA! El forat d’un arbre…perfecte per la TIMIDESA. ¿El vol d’una papallona? El millor per la VOLUPTUOSITAT. El vent…magnífic per la LLIBERTAT. Finalment, la GENEROSITAT s’amagà sota un petit raig de sol.
L’EGOÍSME, d’altra banda, va trobar un lloc de seguida, ventilat, còmode…però només per ell. La MENTIDA es va amagar al fons dels oceans (és mentida, en realitat s’amagava darrera de l’arc de Sant Martí). La PASSIÓ i el DESIG van triar el centre dels volcans. L'OBLIT…he oblidat el seu amagatall…però no és l’important.
Quan la BOGERIA duia comptat 999.999, l’AMOR encara no havia trobat el seu lloc, ja que tot estava ocupat. Va veure un roser i va decidir amagar-se entre les seves flors.
-Un milió! Va cridar la BOGERIA, començant a buscar.
La primera en caure va ser la MANDRA, tan sols a tres passos, sota una pedra. Després s’escoltà la FÈ discutint amb Déu sobre zoología…La PASSIÓ i el DESIG van fer mol soroll als volcans. En un descuit, va descubrir a la ENVEJA i clar, de passada va trobar el TRIOMF…L’EGOISME, no el va ni buscar. Ell solet va sortir del seu amagatall, ja que es tractava d’un niu de vespes.
De tant caminar va tenir set. En apropar-se a un llac descobrí la BELLESA, i encara li costà menys trobar al DUBTE: assegut a una pedra mirant de pensar un amagatall.
I així va anar descobrint a tothom…El TALENT entre herba fresca, la ANGOIXA en una fosca cova, la MENTIDA rere l’arc de Sant Martí (mentida! Era al fons dels oceans…), i fins i tot a l’OBLIT, que havia oblidat a que jugava. Però l’AMOR…l’AMOR no apareixia.
La BOGERIA va buscar a tots el arbres, sobre les muntanyes, al fons de cada riu…I quan era a punt de deixar-ho, va veure el roser. S’apropà poc a poc, i va començar a moure les branques.
De cop, un crit. Les punxes havien ferit els ulls de l’AMOR. La BOGERIA no sabia com demanar perdó: va plorar, pregar i es va oferir a ser l’acompanyant de l’AMOR, els seus ulls. Va ser el primer cop que es va jugar a aquest joc a la terra.
I una cosa va quedar clara…

L’AMOR ÉS CEC, I LA BOGERIA L’ACOMPANYA.